Hi havia alguna cosa d’irreal divendres al vespre a l’església de Sant Joan de Valls. El temple era ple de gom a gom i davant de l’orgue hi havia Montserrat Torrent. Als cent anys, la gran organista catalana tornava a seure davant dels teclats en una de les cites més esperades del Festival Jordi Savall.

El públic havia vingut a escoltar música, però també a veure i sentir un mite. Hi havia la sensació d’assistir a una d’aquelles nits que, amb els anys, es recorden amb un «jo hi era». Torrent, que enguany celebra el centenari i que el passat mes de maig va poder veure amb els seus ulls la inauguració d’un orgue que porta el seu nom (a Sant Felip Neri), tocava per primera vegada a la capital de l’Alt Camp.

Hores abans, havia arribat de les primeres a Sant Joan. Acompanyada del seu assistent, esperava al deambulatori, darrere del retaule, mentre l’església començava a omplir-se. «He tocat a Poblet, a Santes Creus, fa molts i molts anys…», comentava, i recordava també el compositor Robert Gerhard, nascut a Valls, a qui havia conegut.

Torrent és sorda i necessita una aplicació que transcrigui les paraules perquè les pugui llegir. Però unes hores abans havia estat tocant durant més d’una hora amb Jordi Savall en la intimitat de Sant Joan. La música continua essent, encara avui, el seu llenguatge.

El concert, un dels més importants del festival i el primer que es va programar per a aquesta edició, plantejava un diàleg entre generacions: Torrent i el seu deixeble Juan de la Rubia, organista de la Sagrada Família, recorrent gairebé tres segles de música, de Cabezón i Correa de Arauxo a Bach, Beethoven i Cabanilles.

Però sota el repertori hi havia una altra història: la del relleu. Torrent, figura decisiva de l’orgue català, representa una tradició que De la Rubia rep i projecta cap a una nova generació. Si Torrent és la lluna, De la Rubia és el sol. Ella tanca una etapa vital; ell n’encarna la continuïtat.

També l’orgue de Sant Joan formava part d’aquest diàleg: el més alt de Catalunya, beneït i estrenat a principis de 2021, que ara acollia una de les grans figures de la història de l’orgue català. Futur i memòria es trobaven en un mateix espai.

I aquesta era la veritable emoció de la nit. Escoltar Torrent als cent anys, a Valls i al sud de Catalunya —on no és habitual sentir-la—, tenia alguna cosa d’excepcional. L’església plena semblava entendre que potser no hi haurà gaires ocasions més per escoltar en directe una figura d’aquesta magnitud.

Quan van arribar les darreres notes, l’aplaudiment va ser també una forma de gratitud. En un festival travessat enguany per l’eclipsi, Valls havia viscut el seu propi fenomen: durant una estona, Montserrat Torrent va ocupar tot el firmament.

Xavier Pete. Agència de notícies Flama